B de llibre

El fet que treballés durant 15 anys en una multinacional japonesa i veiés complertes les sèries de Heidi, Marco, Dr. Slump i Bola de Drac crec que varen ser els motius pels quals mai m’he llegit a cap autor japonès. Estava saturat de Japó tot i que em fascini la seva cultura. Un dia que no sabia que triar a la biblioteca, i recordant que la bibliotecària era una enamorada de Tokyo Blues (primer llibre de Murakami) li vaig demanar aquest, però estava en préstec, ella em va recomanar els posteriors que em deia que li havien agradat més, la qual cosa va fer créixer la meva curiositat, i finalment vaig acabar amb aquest del qual no em podia dir res ja que ella no l’havia llegit.

[@more@]

La nostra història comença explicant la història de manera descriptiva per passar a ser una història psicològica i finalment acaba adquirint un to màgic com a bona història japonesa.

I es què tot i que la nostre història comença explicant la història , en dues línees paral·leles o fins i tot oposades, de Kafka Tamura i del vell Nakata. Aquestes línees van agafant un moviment durant tota la narració, al principi imperceptible, fins creuar-se, entortolligar-se, girar i capbussar-se l’una en l’altre sense tocar-se fins arribar a construir un preciós i màgic origami.

Tweet

Darrerament estic massa estressat i no dormo bé. M’aixeco de matinada, atio el foc i li afegeixo un tronc per passar la freda nit, miro el gat dormint al sofà, veig el mastí dormint al pati i el gos pataner que dormita cada dia en un racó diferent de la casa. Aquesta, vella i resistent, de pedra i fusta, emet sorolls estranys que em fan pensar en els éssers que segons Lovecraft conviuen amb nosaltres en un univers paral·lel i fan tot el possible per tornar al nostre món.

L’horror de Dunwich és un relat curt, dels molts que té l’autor, que mostra aquest univers de horror que intenta arribar al nostre. La trama és simple, un jove de Dunwich que viu sol està obsessionat amb un llibre escrit per un àrab boig, en sang i sobre pell humana, el Necromicon dels quals una còpia es conserva en una Universitat propera.

[@more@]

Per Lovecraft, del qual aquest any es compleixen 70 anys de la seva mort, el Necromicon és una de les bases dels seus escrits. Llibre mític que va crear de la seva imaginació, descriu tot allò relatiu als deus ancestrals que estan atrapats en un altre dimensió i els rituals necessaris per permetre el seu retorn al nostre món.

Els relats de Lovecraft poden semblar senzilles novel·letes de terror però al seu darrera hi ha un univers fosc i complex que ha fascinat a molts autors i fet embogit legions de fans. I es que Lovecraft, al igual que Tolkien, ha sabut crear un univers paral·lel als seus escrits que té vida pròpia i, malgrat la seva absència, els noms com Cthultu, Necromicon i Yog-Sothoth són encara presents i vigents en el món del fantàstic i qui sap, potser algun dia aparegui realment un exemplar del Necromicon en qualsevol lloc d’aquest món.

Que tingueu feliços somnis….

Tweet

Vet aquí, que tot i estar molt enfeinat i no disposar de gaire temps per llegir, per fi he pogut finalitzar aquest extens llibre i només puc dir una cosa: s’ha escrit un clàssic i potser ara amb el ressò mediàtic aconseguit a la Fira de Francfurt arribi a ser un gran èxit de vendes. En realitat, no seria el primer cas de llibre que, 3 o 4 anys d’haver estar publicat, de cop i volta es posa de moda i es ven a dojo.

[@more@]

La història del llibre comença amb la visita de la Tina a l’escola de Torena, a punt de ser derruïda, per fer unes fotografies per una exposició. Durant la seva visita per l’abandonada escola troba els diaris d’un antic mestre que van dedicats a la seva filla a la qual mai va conèixer. A partir d’aquí, la Tina comença a investigar la història d’aquest mestre, a furgar en la dolorosa memòria i mentrestant ens va relatant les seves experiències personals del dia a dia.

Aquest llibre té molts punts per agradar. D’entrada personatges com l’Elisenda Vilabrú (dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm) una dolenta que deixa a l’Angela Channing a l’alçada d’un querubí al seu costat i a més (en la franja d’edat que li pertoca) amb més sex-appeal que Cruela Deville. A més de secundaris impagables com les Venturetes i els Serrallac.

Un altre atractiu es troba en el marc principal de la història, situada a la Guerra Civil i tots els anys següents juntament amb tots els assassinats que es van cometre impunement en nom de la justícia, la venjança i la veritat.

Tenim el tema principal que radica en el fet de la memòria històrica, on es veu una història escrita pels vencedors i es lluita per escriure la veritat malgrat que ningú la vol escoltar. I de rerefons les mentides contínues que formen part de la vida quotidiana i l’atracció perpètua entre el bé i el mal, que s’atreuen i es rebutgen com imans. Pols oposats que mai poden estar junts malgrat el seu desig.

I per últim no oblidar-nos de la tècnica narrativa de l’autor que, sense voler abusar d’ella, hi ha episodis en els que ens narra a dues veus simultàniament els fets del present i el passat, o de dos personatges alhora; a més d’altres petites juguesques literàries com la cantinela que repeteix rere el cognom dels Vilabrú de tant en tant.

Com he dit, un llibre amb molts punts per agradar que no entenc com no està a data d’avui dins les llistes dels més venuts.

En resum, ha estat un llibre que m’ha fet oblidar l’estrès de les últimes setmanes ja que quan s’acostava l’hora no podia para de pensar “amb que em sorprendrà ara?”.  I es que normalment veig venir els desenllaços dels llibres però aquest m’ha portat per on ell ha volgut. Chapeau!!!

Tweet

Vet aquí que avui volia recomanar un molt bon llibre de Vazquez Montalban aprofitant que és l’aniversari de la seva mort però després de visitar els blocs veïns de la Caterina i de la Maria Teresa no em puc estar tampoc de parlar de les males relacions amb els veïns.

Al llibre que avui recomano, i que crec que gairebé tothom ha d’haver llegit, un home solitari arriba a un poble on s’instal·la en un vell molí que reconstrueix amb les seves mans. En Gunnar és un home trist, treballador i què no es fica amb ningú. Tothom al poble el considera boig però té un problema que el diferencia dels demés, de vegades, quan arriba la nit i la tristesa l’envaeix fortament no pot evitar seure al mig de la nit i udola. Això provoca de seguida una forta sensació de rebuig i en Gunnar es tractat com un delinqüent i obligat a fugir al bosc abandonant tota la seva feina del molí  malgrat l’oposició d’uns pocs habitants que l’intenten defensar.

[@more@]

Les reaccions que he vist aquesta setmana m’han fet pensar en aquest llibre. Fins ara jo veia en Carod-Rovira com un polític sense  solta ni volta, ben bé com en Gunnar, un boig treballador que va a la seva, que cau en gràcia i que de tant en tant, udola. Però es que aquesta setmana se li han llençat els veïns a sobre i ell s’ha defensat lúcidament i mentrestant els demés utilitzaven arguments hipòcrites que han fet que el meu nivell d’aguantar ofenses arribés al seu límit.

I es que tothom té dret a pensar, fer, expressar-se en llibertat defensant la seva pròpia individualitat. O es què si es mirem en un mirall tots som idèntics? Som diferents, plurals, i hem d’aprendre a viure en harmonia, i si un dia jo udolo segur que un altre dia tu cantes a la dutxa i desafines però ens hem d’acceptar, abraçar i recolzar com bons veïns.

Jo per la meva banda, i tot que fa un fred glacial aquesta nit, m’ agafaré una cervesa, em posaré una jaqueta i sortiré al pati en companyia dels meus gossos i udolarem una bona estona.

AUUUUUUUUUUUHHHHHHHHHHHHH!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Tweet

Aquest dissabte passat sortia al diari el País, concretament al seu suplement literari Babelia, un especial sobre la Fira del Llibre de Frankfurt. Aprofitant l’avinentesa, van realitzar una enquesta entre 137 escriptors, editors, i gent vinculada al món de la cultura i les lletres sobre quines serien les quinze obres que destacarien sobre tota la producció literària de tota la història de la literatura catalana.

[@more@]

Per tant em vaig dir, aquesta setmana a B d  Llibre, la recomanació serà la del primer llibre de la llista resultant. Em trobo que en primera posició hi ha Poesies d’Ausiàs March i no l’he llegit mai, en segona tenim Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell que crec que, juntament amb el Quixot, és el llibre que més gent ha de tenir a casa seva sense haver-se llegit mai. I per fi en trobo un (jo ja em veia buscant altra tema per amagar la meva vagància) quan em trobo un a la tercera posició un vell conegut.

Vet aquí, que allà pels anys 80, era jo un adolescent d’ascendència castellana que estudiava en un Institut on començava a integrar-se el català com a nou model educatiu. Fins llavors, gràcies a un senyor petit i amb mala hòstia, només es parlava en algunes llars i es considerava que “hablar castellano es más fino”. El meu cunyat, d’ascendència de la més vella pagesia catalana, va aprofitar un Sant Jordi per regalar-me un llibre que m’ajudés a la meva immersió lingüística. Durant molts anys vaig ignorar aquell llibre ja que no hi havia aventures, en ell només es relataven les vivències d’un jove empordanès de vint anys.

Anys més tard, quan jo tindria ja l’edat del protagonista, vaig tornar a obrir el llibre i vaig quedar encisat per aquell món de paraules que utilitzava aquell jove. Tot ho descrivia, ho adjectivava amb una naturalitat que no encertava a comprendre. La seva vida era com la meva, plena de dubtes, incerteses, en el fons com la de tothom però la d’ell semblava tenir un atractiu especial degut amb aquelles fortes descripcions que em feien veure que potser jo no em fixava prou en el que hi havia al meu voltant.

La meva primera reacció va ser intentar escriure cada dia una mica i d’allò va quedar un conjunt de joves reflexions que varen quedar pel meu record personal. Allà vaig veure que aquell home tenia un talent increïble per escriure i no era qüestió només de fixar-se en el teu entorn i pràctica. Això potser ho tindrien que aprendre uns quants escriptors que adjectiven sense fre ni mesura, per fer-ho no tot es resumeix en planificar sinó que també s’ha de tenir el talent.

Harold Bloom, en el següent article que sortia al Babelia i on defensa entusiastament a Espriu com el premi Nobel que tenia que haver estat i mai va ser, diu que s’ha de defugir d’aquestes llistes però per mi ha estat una bona manera de poder parlar de la Fira.

Benvinguts a la Frankfurter Buchmesse 2007. La cultura catalana ja és europea malgrat que al Parlament de la CEE no es pugui parlar en català.

Tweet

Entrada penjada inicialment el 21 de setembre i perduda per obra i gràcia d'aquest maleit servidor (no és la primera vegada…)

El meu veí, que com a mi li agrada molt llegir autors i matèries sempre canviats (estil renaixentista que li dic jo), sempre que troba un llibre que li entusiasma, sigui del gènere que sigui, me’l recomana. Feia ja temps que em recomanava aquest però m’avisava que havia de tenir estómac ja que, tot i estar molt ben escrit, hi havia molta violència explicita. Vist que feia un estiu fantàstic i això mateix ja em va fer abandonar un llibre de Saramago (gran autor) per sinistre i depressiu, vaig preferir dedicar-me a altres lectures més agradables (com per exemples un volum més de la saga Aubrey-Maturin). Però un dia McCarthy va guanyar el Pulitzer (per “La Carretera”llibre que el meu veí també em va recomanar) i tots els crítics es van  posar a parlar d’aquest home amb una passió tal que vaig prescindir del preciós dia que feia i em vaig internar en un desert de brutalitat.

[@more@]

El llibre està situat a cavall (mai millor dit) de Mèxic i els territoris fronterers dels E.E.U.U. Un noi conegut com el “xaval” abandona la seva llar i comença un viatge des de la innocència a la descoberta d’un món de violència i maldat fins unir-se al capità Glanton i la seva companyia. Allà coneixerà l’encarnació del mal feta home, el jutge, personatge depravat i fascinant com hi ha pocs i guia espiritual del grup. El grup que inicialment estava contractat per exterminar apatxes inicia una espiral d’assassinats i extermini que els fa ser buscats i temuts arreu on van.

Personalment he de reconèixer que m’ha encantat la lectura del llibre. Per començar es un western i m’ha fet recordar la meva infància quan anava de càmping amb la meva germana gran i llegia les seves novel·les de l’oest. Però aquelles eren moralistes i en canvi aquesta és totalment amoral. Si fos una pel·lícula seria una barreja entre una de Sam Peckinpah i una de Tarantino ja que té el toc amarg i violent del primer, i a més tocs d’humor negre que caracteritzen al segon (fragment de la novel·la “Varem fuetejar un parell d’ells i els dos es van morir d’això però al dia següent un altre grup va robar uns quants muls i Bill els va fer penjar allà mateix. Del qual es van morir també”). A més hi ha uns personatges fascinants, el “xaval” , ¿queda res de bo en ell o s’ha pervertit totalment?; el capità Glanton , sempre a remolc del jutge però sempre amb la última paraula, ¿qui domina a qui?; els components de la companyia, sanguinaris, sense pietat però tots amb una història; i el jutge, albí, gegantí, que tot ho sap i ningú el coneix del tot, atractiu com ho pot ser el mal…

Gaudiu-ne, si l’estomac us ho permet, amb la pèrdua de la innocència d’un pobre noi i amb el maligne i manipulador jutge. I recordeu, en aquest llibre l’únic que aprendreu es tot el que no heu de fer mai a la vida…

Tweet

Avui  és divendres, és de nit, i plou. Això em recorda una nit semblant ara ja fa un any. Em sembla sentir el so del telèfon però és només el meu desig. En realitat, escolto la campana que hi ha penjada al pati sacsejada pel fort vent de la tempesta. Els gossos neguitosos passegen per la casa, com ara fa un any. Llavors esperava la trucada del mecànic al qual li havia deixat el cotxe a mitja tarda per fer-li un senzill canvi d’oli i una posada al punt. L’hora de tancar s’acostava i jo, contagiat pel neguit dels gossos vaig trucar. Una roda tenia un clau punxat i no havia acabat la feina, demà al matí el tindria, total on volia anar en una nit de tempesta. Al penjar quedo ple de desesperació i ràbia, no tinc vehicle per desplaçar-me, estic sol, plou, lluny de tothom i aquesta nit hi ha una tertúlia amb en Miquel Pairolí per xerrar sobre aquest llibre.

[@more@]

En Reinald Virgili, escriptor que havia aconseguit un gran èxit i renom amb la seva única obra publicada, també passava grans moments de neguit, a S’Alambor quan la multimilionària Berta Canonici li proposa escriure en exclusiva per ella per a canvi d’uns honoraris fastuosos i signant un contracte secret i blindat. Seguidament,  quan ha de complir els terminis de les entregues. També quan ha de romandre a l’espera del termini d’entrega tenint cura que ningú llegeixi la seva obra i que aquesta no es perdi. I naturalment quan únicament té una oportunitat de que algú li comenti la seva obra i de xerrar sobre aquesta. Potser per això es neguiteja en un matrimoni amb un dona a la que no estima perquè la dona que l’estima ja el posseeix.

Clinc, clonc, encara plou.

Pobre Reinald, vivint amb tant de neguit no es pot aconseguir mai el delit.

Clinc, clonc, més vent i un tro.

Ara fa un any, quan el vaig llegir, vaig pensar immediatament en les discogràfiques i en els contractes amb els que controlen la vida i obra dels músics, vaig pensar en Goethe, Faust i els seus contractes infernals, vaig pensar en Auster, en Mann i en les pel·lícules que ningú veia.

Ara fa un any, em vaig perdre l’oportunitat de xerrar sobre un llibre que dona per xerrar, molt ben escrit, emotiu, i amb un rerefons que dona per moltes preguntes: ¿un artista ha de crear pel públic o pel millor postor? ¿crearia jo perquè ningú ho veiés? ¿perquè l’escriptor afegeix l’apèndix “el llimoner”?

Avui és divendres, és de nit i ja no plou….

Tweet

Fa un temps, comentava un llibre eròtic amb en Biel al seu bloc Tinta Xinesa i va tenir la idea de dedicar una mica d’espai al seu bloc per alguna obra mestra de la novel·la negra i de la novel·la eròtica. Gèneres, sempre segons la meva opinió, on abunda més llibre escombraria que bons llibres. Jo mateix no fa gaire vaig llençar a la paperera (no ho faig mai!!) un llibre de novel·la negra, dels tants llibres que adopto quan la gent fa mudances, d’un autor català que havia publicat vuit i fins i tot havia estat premiat. En va fer pensar en les frases del personatge d’Auster a Leviatan que comenta que es volia dedicar a escriure veient tota la porqueria que hi havia publicada (es que qualsevol no s’ho planteja!!).

[@more@]

En resum, avui,ja que en Biel no comença ho faig jo, homenatge a la novel·la negra amb un dels seus grans títols i un dels meus favorits. Jo m’havia vist la pel·lícula, com potser molts de vosaltres, fins que un dia va caure a les meves mans el llibre i com que jo ja sé (veure post anterior) que no tenen res que veure adaptacions i llibres, no vaig dubtar en llegir-ho. La meva sorpresa va ser majúscula al trobar-me no només una gran novel·la negra sinó una gran novel·la en general.

I això que la història no té un gran què, Sam Spade, detectiu privat, coneix una atractiva però misteriosa dona que li proposa un cas. Al poc mor el seu soci i la cosa s’embolica amb l’aparició de tres personatges singulars que juntament amb la dona persegueixen la figura d’un falcó antic i molt valuós que podria estar maleït però que tothom vol.

La història, escrita a principi dels anys 30, va crear un precedent mil vegades imitat quan s'escriu novel·la negra. La figura del detectiu que acaba sol, enamorat de la dona equivocada, la secretaria enamorada del detectiu en secret, la femme fatale que et pot arruïnar la vida però que t’atrau com la llum a la papallona, i uns dolents que amb la manera de ser que tenen arriben a caure mig simpàtics.

No us la perdeu, no és una novel·la amb tots els tòpics, és la novel·la que va crear tots els tòpics…o gairebé tots.

Tweet

En el llibre anterior parlaven de gossos i aquesta setmana tothom pensa en nens degut a la tornada a l’escola i llavors se m'ha acudit, ¿és possible trobar-los tots reunits en un sol llibre? Doncs, sí. Hi ha el llibre que avui recomano, que tot hi passar-se molt temps a les llistes de supervendes, a mi ja me l’havien recomanat quan no el potenciava el marketing.

[@more@]

Mark Haddon, que tenia una extensa carrera com a escriptor infantil i tot just ara arrasa amb el seu segon llibre per adults (i que tinc en llista per llegir), ens ofereix en la seva primera obra per adults una història original i tendre sobre un noi autista que es dedica a investigar la mort del gos de la seva veïna.

La història és curiosa ja que està explicada des de la perspectiva del noi autista que investiga la mort del gos perquè li agraden els gossos. Segons les seves pròpies paraules: “M’agraden els gossos. Sempre saps què pensa un gos. Té quatre estats d’ànim: content, trist, emprenyat i concentrat. A més a més, els gossos són fidels i no diuen mentides perquè no parlen”.

El llibre està ple de petits corol·laris del noi i de curiositats en les que mai s’hauria pensat pel simple fet que són tan evidents que mai ens parem a reflexionar sobre elles (això sí que és per reflexionar). A més la història és bonica amb un final que em va deixar ben sorprès.

Bé, suposo que després d’aquest llibre algú començarà a pensar que les històries originals, tendres i dolces són la base dels llibres d’aquest bloc…Agafeu-vos, el proper llibre que recomani serà d’un autor que ara es posa de moda i és tot sang i fetge.

Tweet

 

[@more@]

Tweet