Les veus del Pamano de Jaume Cabré

Vet aquí, que tot i estar molt enfeinat i no disposar de gaire temps per llegir, per fi he pogut finalitzar aquest extens llibre i només puc dir una cosa: s’ha escrit un clàssic i potser ara amb el ressò mediàtic aconseguit a la Fira de Francfurt arribi a ser un gran èxit de vendes. En realitat, no seria el primer cas de llibre que, 3 o 4 anys d’haver estar publicat, de cop i volta es posa de moda i es ven a dojo.

[@more@]

La història del llibre comença amb la visita de la Tina a l’escola de Torena, a punt de ser derruïda, per fer unes fotografies per una exposició. Durant la seva visita per l’abandonada escola troba els diaris d’un antic mestre que van dedicats a la seva filla a la qual mai va conèixer. A partir d’aquí, la Tina comença a investigar la història d’aquest mestre, a furgar en la dolorosa memòria i mentrestant ens va relatant les seves experiències personals del dia a dia.

Aquest llibre té molts punts per agradar. D’entrada personatges com l’Elisenda Vilabrú (dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm) una dolenta que deixa a l’Angela Channing a l’alçada d’un querubí al seu costat i a més (en la franja d’edat que li pertoca) amb més sex-appeal que Cruela Deville. A més de secundaris impagables com les Venturetes i els Serrallac.

Un altre atractiu es troba en el marc principal de la història, situada a la Guerra Civil i tots els anys següents juntament amb tots els assassinats que es van cometre impunement en nom de la justícia, la venjança i la veritat.

Tenim el tema principal que radica en el fet de la memòria històrica, on es veu una història escrita pels vencedors i es lluita per escriure la veritat malgrat que ningú la vol escoltar. I de rerefons les mentides contínues que formen part de la vida quotidiana i l’atracció perpètua entre el bé i el mal, que s’atreuen i es rebutgen com imans. Pols oposats que mai poden estar junts malgrat el seu desig.

I per últim no oblidar-nos de la tècnica narrativa de l’autor que, sense voler abusar d’ella, hi ha episodis en els que ens narra a dues veus simultàniament els fets del present i el passat, o de dos personatges alhora; a més d’altres petites juguesques literàries com la cantinela que repeteix rere el cognom dels Vilabrú de tant en tant.

Com he dit, un llibre amb molts punts per agradar que no entenc com no està a data d’avui dins les llistes dels més venuts.

En resum, ha estat un llibre que m’ha fet oblidar l’estrès de les últimes setmanes ja que quan s’acostava l’hora no podia para de pensar “amb que em sorprendrà ara?”.  I es que normalment veig venir els desenllaços dels llibres però aquest m’ha portat per on ell ha volgut. Chapeau!!!

Tweet