La història és per tots coneguda i, fins i tot, Francis Ford Coppola va fer una adaptació força fidel de la novel·la a la seva pel·lícula. El llibre, al meu entendre, és molt entretingut i força original a l'hora de narrar ja que no explica la història de manera convencional sinó que utilitza tot un recull de cartes, entrades de diaris i algun telegrama, dels personatges que apareixen a la història per tal d'anar-la desenvolupant.
Per molts crítics no és un bon llibre però la veritat és que crec que és que, amb permís de la Bíblia, és el llibre que més vegades s'ha adaptat o el seu personatge principal s'ha utilitzat al cinema, i llegir la història té un encant especial.
[@more@]
No he estat mai amant dels llibres plens de sentiments amorosos, però he de reconèixer que hi ha uns quants que m'han tocat la fibra i aquest ha estat un d'ells, precisament perquè no és un llibre ensucrat sinó que és un llibre realista que a través dels seus personatges no vol definir bons ni dolents ja que simplement descriu una història, amb una magnífica descripció visual del entorn, i tota una varietat de personatges que hi figuren.
Quan Zimmer perd la seva dona i els seus fills es submergeix en una depressió de la que només surt quan un dia riu veient una vella pel·lícula de cinema mut. Llavors, la seva única obsessió es escriure un llibre sobre la vida de Mann, l'actor que l'ha fet riure en aquell moment de tristesa absoluta. En principi, Mann havia mort jove i només havia fet unes quantes pel·lícules i per tant, Zimmer no pot donar crèdit quan una jove li diu que té pel·lícules inèdites d'ell…
No he entès mai el perquè quan la gent té fam de coneixement, de saber qui som. on estem i cap a on anem, enlloc de llegir bons llibres de divulgació científica llegeix horribles llibres pseudo-religiosos que no els entenen ni els que els van escriure perquè en el fons, si aquests llibres es poguessin entendre, es veuria que són un recopilatori de veritats amb una sèrie de lligams indemostrables i/o que se'ls veu el llautó de tres quilòmetres lluny.
Avui m'agradaria parlar d'un llibre que estic segur que en breu serà molt, molt popular tot hi haver estat escrit als anys 50 i haver gaudit ja de popularitat, com tot el que va fer Matheson, als 60 i 70.
Tot i que encara es lectura obligatòria a molts Instituts, m'agradaria recomanar-lo ja que sé que molts es van saltar la lectura i directament van copiar el treball o directament van aprofitar per copiar l'examen d'un altre i es varen perdre un magnífic llibre.
Aquest llibre, que en realitat és un recull de llibres que es poden trobar també en tres volums publicats inicialment als anys 50, és considerada l'obra magna de Tolkien. Si amb el Hobbit, que vàrem comentar a l'article anterior, teníem el pròleg de la història, aquí tenim la continuació, el nus i el desenllaç. 
L'argument és força conegut, en Bilbo és un hobbit que viu tranquil i feliç i un dia apareixen a casa seva el legendari màgic Gandal i tretze nans que el convencen per tal que abandoni la seva pacífica vida per anar a la recerca d'un anell màgic. Durant el viatge coneixerà molts éssers de la Terra mitjana i s'enfrontarà amb llops i aranyes fins arribar a la Muntanya Solitària on el Drac Smaug custodia el seu tresor.
Quan es parla de Hemingway, tothom recomana "El vell i la mar" però jo mai he pogut amb ella i prefereixo aquest que és el primer llibre seu que vaig llegir que és tot un al·legat contra la monstruositat de la guerra.
El més sorprenent d'aquest llibre no són les històries en si, sinó la manera de narrar-les. 